Èric Vinaixa presenta el seu nou disc “La més bonica història”

Els fans de la música en català i, sobretot, dels músics ebrencs, estem de celebració per poder escoltar ja en CD i a totes les plataformes digitals l’últim disc d’Èric Vinaixa, el quart en solitari i el sisè de tota la seva carrera. Éric és fill de Miravet i des de ben petit ha dedicat la seva vida a la música, tocant els instruments que en cada moment li han inspirat més, demostrant la seva passió i polivalència amb la música. Des de l’Estel, com a admiradors seus, hem volgut parlar una mica amb ell per preguntar-li una mica sobre la seva carrera i, sobretot, sobre l’últim disc que, si no l’heu escoltat encara, ja tardeu! De moment, us deixem aquí el videoclip de la cançó que dóna nom al disc “La més bonica història”.

 

Abans que res, Èric, enhorabona per aquest quart disc i pels 10 anys del llançament del primer. Pel que sabem l’has gravat aprofitant la pandèmia. Abans que arribés ja tenies clar que el gravaries ara o el fet d’estar tancat a casa et va inspirar a aprofitar el temps i posar-t’hi? On has passat tu el confinament?
Moltes gràcies! Ja són 10 anys del primer disc en solitari (“La famosa gemma de Galveston”), però 15 anys des del primer disc amb Rodamons (“Temps Millors”). Com passa el temps!

La veritat és que aquest disc ja estava pensat, sentit, escrit i pre-produït just abans de la pandèmia. De fet, haviem d’entrar a l’estudi a finals de març i tot va saltar pels aires. Així que vam haver d’esperar uns mesos més per poder començar. I, curiosament, tota l’energia la vam posar en enregistrar aquelles cançons de tal manera que, quan puguèssim tornar a respirar, fos un gran motiu per celebrar “la més bonica història”.

El confinament em va atrapar a Barcelona. I estar tancat en una gran ciutat ho ha fet tot més difícil. Però bé, de tot se n’aprèn!

Seguint amb els temps de pandèmia, creus que costarà molt recuperar tot el temps perdut al món de la cultura?
Moltíssim. Les pèrdues són incalculables. No només a nivell econòmic, que són estratosfèriques. El desgast que produeix el fet de tenir obres preparades i no poder estrenar-les, mesos i mesos de creació i assajos, la frustració de veure com s’ha maltractat al sector, el fet que moltes sales hagin de tancar o que els artistes hagin de canviar la seva manera de subsistir… tot això crea un clima d’incertesa i una foscor terrible a l’hora de mirar al futur amb optimisme. Ens hem de replantejar moltes coses a nivell global. Des dels polítics fins a les persones que defensen la cultura només “de boquilla”.

Comencem a parlar del disc. Havent-lo escoltat, hi ha cançons que et fan connectar amb el teu dia a dia, que et fan sentir molt identificat amb el que expliquen. En què t’inspires a l’hora d’escriure-les? Parlen sempre de tu o també d’altres històries?
Les cançons són teràpia sempre. La música és un canal per expressar-se, per remoure i per alliberar-se. No necessàriament parlen de mi. Però sí que s’escriuen des de la meva manera de sentir. Qualsevol sentiment que a mi m’emocioni, vingui de dins o de fora, es pot acabar convertint en cançó. Per tant, podriem dir que la inspiració sempre ve del dia a dia i va lligada a com veig les coses en aquell moment. L’art ha de ser sincer. Sinó és pur entreteniment.

Entre la gent jove no parem de sentir que amb tot això de la pandèmia, quan siguem vells, els ho explicarem als nostres néts com, malauradament, ens expliquen els nostres iaios les seues batalletes de quan els va tocar patir la Guerra Civil. Ara tu vas i li poses al teu disc “La més bonica història”, té alguna relació amb això?
No! No té res a veure amb la pandèmia. Però sí que m’agradaria pensar que algun dia puguem dir que, quan estàvem fotuts, va sortir un disc que es deia “La més bonica història” i va aportar una mica de llum a les nostres vides. I després d’això, seguir explicant batalletes!

Seguint amb la cançó “La més bonica història”, la nostra sensació és que té molt de “Queen”, a nosaltres en algun moment ens recorda fins i tot al que et transmet la mítica “Bohemian Rapsody” quan l’escoltes. T’inspires amb grups com aquest alhora de composar?
Això són paraules majors! No m’inspiro en cap grup. Tendim a posar etiquetes a tot arreu perquè ens és més fàcil explicar les coses. El fet d’haver crescut 24 hores al dia amb bandes com els Beatles, Stones, Queen, Bowie, Pink Floyd, Otis Redding, etc.  m’han marcat molt i segurament a vegades es noten les influències de manera natural. Igual que els Stones venien de Chuck Berry, i Chuck Berry venia de T-Bone Walker, i T-Bone Walker venia del blues del Mississipi, i el blues dels espirituals a les plantacions de cotó, etc. Tots bevem d’algun lloc quan comencem fins a trobar la nostra pròpia veu. I els meus orígens sobretot són els clàssics dels anys 60 i 70, que és la música que escoltava de petit amb devoció i admiració.

Entre les 11 cançons creiem que molts podran sentir-se identificats amb el que expliques. Per exemple, la cançó “Carícies”. Està inspirada amb algú? I “Blancaneu”?
No s’inspira en algú en concret.  “Carícies” s’inspira en la sensualitat de les relacions que es viuen a vida o mort. En la intensistat i la complicitat entre dues persones que no es posen límits per sentir. L’atmosfera de la cançó es palpa en la pròpia pell…

En canvi, “Blancaneu” sí que parla d’algú en concret. És algú molt proper a mi, a qui estimo molt, que ha tingut un problema molt fort d’addicció a les drogues. Vaig escriure aquesta cançó quan estava internat en un centre de desintoxicació. I li vaig voler dir que d’això també se’n surt, per més difícil que sigui. Que el gris que marca la seva vida poc a poc marxarà per deixar tornar a entrar els colors una altra vegada. I que es deixi ajudar, que entre tots ens en sortirem.

Llavors, tal com dius a la primera cançó del disc: “Ets un girasol que es mou per amor?”
Tots som gira-sols que ens movem per amor. L’amor (en totes les seves expressions) és el motor que mou el món. En contraposició a l’odi. Però, en l’expressió més íntima, l’amor que sentim per les persones, aquella sintonia tan inexplicable i tan meravellosa, fa que cada dia sortim al carrer amb ganes de seguir endavant. I els gira-sols són una bonica metàfora d’expressar aquesta complicitat. Dos èssers vius que busquen la mateixa llum del sol de manera perfectament sincronitzada. La imatge és molt potent! I per cert, quan no hi ha llum del sol, dos gira-sols s’acaben mirant l’un altre buscant-se entre ells per sobreviure. És bonic, no?

Seguint amb alguna de les cançons, n’hi ha una que nosaltres l’escoltarem en bucle. Em refereixo a “Mil cançons”. Avui en dia, hi ha molts joves, també molts ebrencs, que com no tenen les possibilitats de desenvolupar la seva passió aquí al territori han de marxar fora davant la tristesa dels seus pares que s’han de resignar a tenir lluny el seu fill o filla. En el món de la música entenc que encara passa més això. Parla de tu aquesta cançó?
Aquesta cançó parla de tothom. De tothom que sent la necessitat de seguir el seu camí, de perseguir el seu somni, i és conscient que ha de sacrificar moltes coses per poder arribar a ser qui realment vol ser. Vivim seguint inèrcies, patrons socials, pors, clitxés, tradicions, etc… i moltes vegades no tenim el suficient valor per enfrontar-nos a nosaltres mateixos i al que realment necessitem. Amb “Mil cançons” vaig voler escriure sobre aquell precís moment en que li dius a algú a qui estimes que has de marxar, que aquí t’ofegues. I crec que tothom, en algun moment o altre, hem de passar per aquest punt. Forma part de la més bonica història…

De les 11 cançons que té el disc 10 són en català i una en anglès. Avui en dia sembla molt difícil triunfar en el món de la música si no cantes en castellà. T’has plantejat alguna vegada fer el canvi?
No. Mai. La meva llengua és el català. Si vull ser sincer amb mi i escriure el més de veritat que puc, ha de ser en la meva llengua materna. I aquí no hi ha dubte. I quan en català no em surt per una qüestió estilística recorro a l’anglès per què és la llengua del rock’n’roll, la llengua natural de la música que faig, la llengua que mai falla. El meu objectiu mai ha sigut agradar a més gent. Ha sigut fer la música que vull fer, tal i com la sento. Així de fàcil!

Sense voler fer més “spoilers” del disc, des de l’Estel volem animar a tots els nostres lectors a escoltar-lo. On poden fer-ho?
El primer que recomanaria a tothom és comprar el cd físicament. Per molts motius. Principalment, perquè el so és molt millor. I perquè hi ha un llibret, un disseny, unes fotos precioses, les lletres, agraïments i coses tangibles que no es poden captar d’una altra manera. És un treball on hi ha l’ànima de molta gent creativa (músics, fotògraf, dissenyadora,etc). Perquè ja n’hi ha prou de viure la vida a través d’una pantalla. Ho fem tot amb el mòvil i el pc. Tot! I així, les coses importants van perdent sabor i ens acostumem a viure la vida d’una manera poc natural. I és una pena. Així que us recomano demanar-lo a la vostra botiga habitual, encarregar-lo on-line si no el tenen, o directament a la web de la discogràfica www.picap.com i en un parell de dies el teniu a casa!

I si no us he convençut, també podeu anar a les plataformes digitals habituals!

Ah! i ara que venen els Nadals, compreu i regaleu música. La música cura i a nosaltres ens ajudeu a sobreviure!

Moltes gràcies Èric i, com dieu els artistes, molta merda!

Moltes gràcies a valtros per la rebuda tan bona que sempre em brindeu.

Us desitjo LA MÉS BONICA HISTÒRIA!!

 

 

 

Vols rebre la revista en format digital?

Apunta’t a la família digital de l’Estel enviant-nos aquest formulari i rebràs cada mes la revista en PDF al teu e-mail!

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top