CRISTINA FUENTES AVILA

Actriu falduda de 27 anys que des de molt joveneta va trepitjar escenaris en qualsevol modalitat: dansa, teatre, música…

Cristina Fuentes Àvila és una falduda de 27 anys que des de molt joveneta va trepitjar escenaris en qualsevol modalitat: dansa, teatre, música…
Als 17 va marxar a Barcelona per a graduar-se en Educació primària amb la menció de Necessitats Educatives Específiques; però no va abandonar el món artístic sinó que combinava l’educació amb alguns rodatges. Als 21, va fer les proves d’accés a l’Institut del Teatre de Barcelona i les va superar, graduant-se en Art Dramàtic quatre anys després. Paral·lelament, ha complementat la seva formació amb estudis de dansa contemporània amb Carles Ibáñez.
Teatralment, ha interpretat “Three sisters” (muntatge internacional a l’Scuola Prima del Teatro de San Miniato, Itàlia, “La corona de ojos” (gira nacional, premi a millor actriu pel festival TEA), “Segons l’hora”, etc. I, actualment, està assajant una obra que s’estrenarà el proper febrer al Teatre Artesà.
En l’àmbit audiovisual, ha participat en els curtmetratges d’ESCAC Films “Pompas de Jabón”, “Tras la cortina”, “Hura”, “Al borde de la noche”; o “Berlín no es tan perfecto”; o bé en “Autoria”, i “Tots els dies”, d’ECIB. També apareix a “Lo que dura un café” o “la Llamada”, de la UIC; i en els videoclips “Once” d’Alba Morena i “Hi seràs” de l’ebrenca Mia Fuentes.
Darrerament li han donat el premi a “millor interpretació” dins el festival Metropolis Global gràcies al curtmetratge “Atzucac”, de Malniu Films.

 

Comencem pel principi, tenies sempre clar que et volies dedicar al món artístic o ha sorgit a l’anar-te fent gran?
Ho tenia claríssim! Recordo que cada vegada que pujava a un escenari de xicoteta pensava… «Si puc treballar d’actriu, a mi això de la jubilació no m’enganxarà mai! Jo treballaré fins que me mori!!»

Quan vas marxar a Barcelona sabies que acabaries a l’Institut del Teatre?
No ho sabia del cert, però ho volia saber i mai vaig resignar-me a abandonar l’opció: a batxillerat, vaig atrevir-me a verbalitzar que volia entrar a l’Escola Superior d’Art Dramàtic i los nervis se’m menjaven. Però al mateix temps alguna cosa me deia que sí, que era lo meu món i m’hi havia de llençar.

I el tema de l’educació, l’has abandonat?
Gens! Los valors transmesos en la carrera d’Educació no m’abandonen mai; és un món que m’apassiona i m’ho vaig intentar prendre d’una forma poc convencional: fent pràctiques a l’Aula Hospitalària de la Vall d’Hebron treballant amb nens amb càncer, vivint a Londres per a descobrir el sistema educatiu d’allà (i veure moooolt de teatre mentrestant!), etc. En tornar, vaig treballar amb nens amb autisme, paràlisi cerebral o altres síndromes. Va ser una etapa d’aprenentatges immensos. I actualment, combino l’art amb la docència teatral: faig classe a infants i és molt gratificant trencar estigmes del teatre amb persones que són com esponges.

Llegint el teu currículum es detecta que des de que vas començar no has parat. Com portes el tema de ser tantes persones diferents en tant poc temps?
Me fa molta il·lusió este afalac, ni m’ho havia plantejat! I això respon a la pregunta: m’hi entrego de ple i cada interpretació és un repte infinit; una porteta que obre un camí entre la imaginació i l’experiència pròpia. Sigue com sigue, és una oportunitat de xalar i de reafirmar que estimo lo que faig.També te confessaré que és una muntanya russa perquè la rutina no existeix, però sempre t’endús un regal inesperat: gent molt professional, amistats, viatges preciosos…

A l’últim treball que t’hem vist, el curtmetratge “Atzucac”, interpretes a la Clara, una noia jove que es va haver de quedar tancada amb el seu nòvio, qui pel que es dóna a entendre no la tracta molt adequadament, per dir-ho d’alguna manera…
Quan me van oferir posar-me en la pell de Clara vaig pensar: «uau, Cris, uau…», me va fer molt de respecte. Sabia que durant el confinament havien augmentat les agressions masclistes, però se denunciaven menys per la temor i per les restriccions; i vaig encoratjar-me a donar veu a una realitat tan amarga. L’equip de rodatge va ser molt professional i ho van fer tot molt fàcil.

Creus que s’està fent prou des de la societat per conscienciar a la gent sobre este tema?
S’està fent molt i hi ha moltes persones visibilitzant-ho, sí, però penso que només estem al principi i mos hem de posar les botes: que les dones moren més per terrorisme masclista que per cap altre motiu és un fet. I abolir-ho ha de ser una prioritat, perquè és una aberració social immensa. Penso que el feminisme està renaixent com una necessitat bàsica per als nostres dies, i també s’aconsegueix a través de la re-educació. I des d’aquí, -ja que em doneu l’oportunitat-, reivindico la sensibilització de totes i tots plegats!

Tornant al tema artístic, aquí a les nostres Terres hi ha molt talent que acaba marxant per trobar oportunitats. Què creus que podríem fer els ebrencs per evitar esta “Fuga de talent”?
Molt de talent, moltíssim, i molta gent en set de treballar! Considero que el boca-orella és fonamental, que mos hem de conèixer i hem de teixir una xarxa ferma, perquè los de la terreta som imparables! A mi m’encantaria descentralitzar los nuclis artístics i penso que la manera de fer-ho és apostar per programacions actualitzades, apostant per artistes de km0 i aprofitar los espais tan bonics que tenim per a gestar projectes artístics.

Tradicionalment, dedicar-se a l’art, és un tema que costa molt d’entendre, sobretot, a casa. En el teu cas, com va ser?
Mons pares i jo vam firmar un contracte verbal: «fes primer una altra cosa i després te recolzem en tot!». Primer los vaig maleir una mica, tot s’ha de dir, perquè les ganes me podien, però en el temps los ho he agraït molt. Penso que dels disset als vint-i-dos aprens i vius molt intensament, i segurament no hagués exprimit la carrera tant com ho he fet. Tot ve quan ha de venir!

Quin consell donaries a les ebrenques i ebrencs que voldrien dedicar-se a aquest món però no s’atreveixen a intentar-ho?
Que si ho tenen clar hi vagin, hi vagin i no deixin d’anar-hi, perquè només s’hi arriba fent camí. Però sense dubte, és una carrera de fons. Los artistes arrosseguem el «San Benito» de ser uns vividors, però penso que no ha d’haver un dia que aparquem les ganes de treballar i de dignificar la faena que fem. Això sí, relativitzem! Que ho fem des de l’humor i des del bon humor, i no s’acaba el món el dia que tens un mal assaig!

Ens explicaves que estàs assajant una obra del teatre que preteneu estrenar al febrer. Confies en que la maleïda pandèmia us deixarà?
Afortunadament sí. Lo 2020 ja s’ha encarregat de demostrar-mos fins on podem arribar, i ara estic convençuda que el 2021 i el karma mos aniran donant lo que ja toca.

Per acabar, es diu que molts actors fan cap al teatre quan no tenen cap feina a la tele o al cinema. Es diu això com menyspreant la feina dels actors de teatre, com si fos per als actors de “segona divisió”. Què en penses d’això?
Penso que és com la xocolata blanca o la negra. Hi ha qui és clarament d’una, hi ha qui és de l’altra i hi ha a qui li encanta lo dolç (jo sóc d’estes). Al teatre, com al cine o la tele, hi ha professionals per a caure de la cadira. I tot i que paregue que vaigue dins d’un mateix sac, són móns molt diferents: el temps de cocció d’una obra de teatre és un any d’assajos, el de la tele ben just un matí. En l’obra de teatre t’hi deixes la pell una vegada, gravant pots repetir-ho fins que se’n cansen… Però a Catalunya i Espanya no hi ha tanta tradició teatral, i la gent va al teatre a vore les cares conegudes (i ho són perquè han fet tele…). Però res d’això és definitiu, només qüestió de proposar-mos-ho.

Moltes gràcies Cristina pel teu temps i com dieu els artistes, molta merda!
A tu, a tu, a tu! Mos veiem als escenaris o a la vida! Gràcies!

Vols rebre la revista en format digital?

Apunta’t a la família digital de l’Estel enviant-nos aquest formulari i rebràs cada mes la revista en PDF al teu e-mail!
Scroll to Top