FMG, artista multidisciplinari

Immers en la preparació de ‘Gotita a gota’, el disc que presenta el 22 de febrer a l’auditori Sixto Mir de la Ràpita, Fernando Martínez García (El Ferrol, 1949) deixa patent el seu vessant multidisciplinari. Conegut per la seva trajectòria pictòrica, l’artista afincat a Masdenverge desplega la seva capacitat creativa a través de diferents disciplines.

·Pintor, escultor, dibuixant, escriptor, músic… Un artista, per ser reconegut com a tal, ha de tenir aquesta qualitat multidisciplinària que el defineix a vostè?

No, fins i tot crec que és perjudicial. S’ha de centrar en l’especialització o la gent ho veu com una cosa negativa.

· Però, en tocar tants àmbits, no es considera un elogi que diguin que és un “home del Renaixement”?

Sí, això sí que és veritat [riu].

· Aquestes necessitats expressives sorgeixen d’una manera natural? És a dir, hi ha determinades coses que es poden expressar a través d’unes disciplines i no d’unes altres?

De jove ja m’agradava la pintura, tocar la guitarra, explicar les meves històries. És una cosa que he desenvolupat d’una manera natural i m’he divertit fent-ho. I jo diferencio molt les disciplines, quan treballo en una, no ho faig en una altra. La pintura és un llenguatge no verbal amb què busco sorprendre’m a mi mateix i el considero un camp d’investigació entre allò abstracte i figuratiu. Per altra banda, les novel·les que escric són una altra manera d’utilitzar la creativitat inventant històries. En aquest procés també hi intervenen les imatges i l’experiència prèvia, el passat. El mateix passa en la música que componc des de ben jove.

· La creació, més que una feina, és una necessitat vital…

És una manera de cercar la felicitat, a través de la creació. La compensació que té l’artista és en el procés. Si en aquest moment, l’artista ja s’ho passa malament o s’avorreix, el públic ho nota. Hi ha d’haver passió en tot.

_______________

“A mi m’agrada provocar, tant amb les imatges com a través dels relats”

· L’experimentació pictòrica és una constant en la seva obra, que es caracteritza per una gran força visual…

Quan comences a pintar, vols captar la realitat perquè sembla que el bon pintor sigui, per exemple, Velázquez, que pintava una cosa que semblava que la poguessis tocar. Amb l’arribada de les avantguardes i la pintura va començar a ser una altra cosa. No era una manera de reforçar la realitat, sinó de buscar una personalitat pròpia amb formes i colors nous. Cada artista ha de tenir el seu segell particular. En aquest sentit, potser vaig en contra d’allò comercial, ja que no pinto per encàrrec. A mi m’agrada provocar, tant amb les imatges com a través dels relats. És una manera de sorprendre’m a mi mateix i de despertar emocions en la gent. En la pintura, sobretot, la gent té complex de que no n’entén i no es deixar portar pels sentiments que li genera. En la literatura, de vegades, passa el mateix.

· Quina importància tenen els colors a l’hora de transmetre sensacions en una obra pictòrica?

Als vuitanta, pintava a l’oli i feia degradacions de color, grisos, matisos… Al cap de dos anys vaig veure que aquells matisos havien perdut i vaig decidir pintar amb colors bàsics i plans: roig, blau, groc, blanc i negre. He fet una evolució a allò simple. Al llarg de 32 anys pintant vas canviant, així com ho fan les teves influències. Però em moc dins la pintura plana en la forma, la composició i el color. Cada artista té la seva manera de veure el món i la seva personalitat. Miró i Matisse m’encanten. M’agrada la pintura simple que, per altra banda, és molt difícil. M’agrada eliminar les coses supèrflues.

· Quan va començar la carrera de Belles Arts a Barcelona va conèixer Sabala i van iniciar un camí personal i professional junts. Quina influència recíproca hi ha hagut d’un en l’obra de l’altre?

Ens vam conèixer als vuitanta i vam fer tots els estudis junts. Hem pintat sempre junts però cadascú ha tingut el seu espai i hem agafat camins diferents, tot i que ella també té aquesta simplicitat en la composició malgrat fer servir un altre llenguatge. Ens influïm però, alhora, no ens influïm. Tenim camins paral·lels.

· Què els va atreure de les Terres de l’Ebre per venir a viure-hi?

Vam venir perquè a Barcelona hi va començar a nivell de galeries d’art i la nostra idea era trobar una nau bé de preu. A través d’un amic vam venir a parar a Masdenverge i vam comprar una antiga granja de vedells. D’això ja n’han passat uns quinze anys.

· Què signifiquen aquestes terres a nivell personal i de treball?

És un contrast amb Barcelona. Allà no hi vèiem el cel. Aquí hem descobert els colors i la llum de la natura. Hem canviat la vida i tenim molt més temps per a nosaltres. I la nostra obra ho ha notat, la pintura és més alegre, més espacial. La tranquil·litat influeix sobretot.

· Havia dit que la calma de Masdenverge li ha propiciat iniciar la trajectòria de novel·lista…

Sí. A més, aquí t’expliquen històries i sempre enriqueixen per a la imaginació i per crear relats nous.

· La creació és una constant o són moments?

La creació ha de partir del fet d’agafar un pinzell, sucar-lo en pintura i començar a pintar una tela. Si no ho fas, no surt. Així, en tot. I com la inspiració, t’ha d’agafar treballant sempre.

Text: Judit Monclús

Vols rebre la revista en format digital?

Apunta’t a la família digital de l’Estel enviant-nos aquest formulari i rebràs cada mes la revista en PDF al teu e-mail!
Scroll to Top