A Manuel Pérez Bonfill   

 

 

Quan el passat dia 19 de juny l’escriptor girava pàgina, la darrera, del llibre de la seua vida, just en la mateixa data, vuit anys bans, al juny de 2010, l’Estel il·lustrava les seues pagines amb una extraordinària entrevista que ens oferia Manuel Pérez Bonfill. Només unes setmanes abans, el govern de la Generalitat de Catalunya l’havia distingit amb la Creu de Sant Jordi.

Manuel Pérez Bonfill, escriptor i professor de llengua i literatura, nascut a Tortosa, el 1929, el seu mestratge i la seua trajectòria cultural i cívica han estat referència a les Terres de l’Ebre des de la resistència franquista. Premi Puig i Llensa de narració (Recull, 1968) i,  Joan Llonguera, de narració (Festes literàries Pompeu Fabra, 1980), ha publicat la carpeta de poemes amb gravats de Mauri, Anys i treballs (1963); els llibres de narracions Amb algunes  branques d’olivera (El Mèdol, 1991); el recull de contes Carrer de només un (Empuries, 2001); Abusos del ritual (Pagès, 2009) i el llibre de poesia Extracte de Resina (2002), entre d’altres títols.

Encara avui, vuit  anys després de la nostra entrevista amb Pérez Bonfill, la seua crida segueix vigent. Manifestava Manuel Pérez Bonfill: “Les Terres de l’Ebre vénen forçades pel que diríem en termes polítics per la geopolítica. És un territori que està delimitat totalment. És un nom manllevat a una novel·la d’Arbó. Això fa que el territori tingui unes peculiaritats molt especials. Tenen personalitat però són perilloses. El perill està en caure en el defecte de mirar-nos el melic. Sóc de les Terres de l’Ebre- deia Manolo Pérez Bonfill-però abans que a les Terres de l’Ebre, he nascut al món.

 

“La meua crida és fer que la nostra personalitat no ens ofegui i que sigui reconeguda per les institucions generals de Catalunya”

 

El perill d’aquestes terres és el solipsisme, fer involució  sobre elles mateixes. Tenen una personalitat però a la vegada se senten pertanyents a Catalunya. Sembla com si estes terres fossen l’ase dels cops perquè les noticies, quan en parlen, solen ser la majoria de les vegades noticies negatives. El ser l’ase del cops ens fa ser una mica perillosos. És possible que mirar-nos les ferides faci que acabem perdent la noció que pertanyem a Catalunya. Però perquè aquesta noció no es perdi, no és cosa només de la gent de les Terres de l’Ebre sinó de la Generalitat. La meua crida és fer que la nostra personalitat no ens ofegui i que sigui reconeguda per les institucions generals de Catalunya.

 

La saviesa popular és eterna

Entorn a la cultura, Manuel Pérez Bonfill se manifestava així:”La saviesa popular és eterna. Hi ha dos nivells de cultura, la cultura elitista o selectiva i la popular. La popular no es perdrà mai. És una saviesa basada  en el pragmatisme, en la realitat física més propera. Els que estimen els llibres, ara, estem passant una etapa en què hi ha una certa crisi. Es diu que el llibre desapareixerà. Potser desapareixerà el llibre i hauran altres tècniques, però la literatura no. La literatura ha estat expressada a través de pergamins, de taules de fang i a través de cinquanta mil procediments, fins que va arribar la impremta. La impremta va revolucionar la història de la literatura, va democratitzar-la. Aleshores fins a la impremta, els llibres els escrivia algú, els manuscrivia. Només eren savis aquells que tenien el llibre. El professor, a classe, podia ser el més savi de tots, perquè  era l’únic que tenia el llibre”.

 

Gràcies, Manolo Pérez Bonfill.

Vols rebre la revista en format digital?

Apunta’t a la família digital de l’Estel enviant-nos aquest formulari i rebràs cada mes la revista en PDF al teu e-mail!

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top