Articles Relacionats Artistaren “La pintura és el sexe de l’art”

“La pintura és el sexe de l’art”

Antònia Ripoll, artista visual i pintora

 

 

Quadres propis i aliens, escultures de cavalls en miniatura, llibres i algun pòster de Lluís Llach ben emmarcat. Tot disposat amb gust, segons un sentit de l’estètica eclèctic i equilibrat, que no simètric. “La simetria m’avorreix”, diu. La decoració de la casa que la pintora Antònia Ripoll té entre mandariners a tocar a l’Ebre parla de la passió per l’art, dels seus fetitxismes i de les lluites polítiques. L’artista, nascuda a Barcelona i graduada a l’Escola Massana i a la Llotja, viu i treballa a les Terres de l’Ebre, on desenvolupa la seva tasca de professora de pintura i dibuix artístic a l’ESARDI, l’Escola d’Art i Disseny d’Amposta, de la qual ha estat directora durant vint anys. Ha treballat com a gestora cultural en l’organització de la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta i des del 2012 codirigeix ‘XYZ’, una convocatòria d’instal·lacions a espais singulars de les Terres de l’Ebre. Ara, participa en l’exposició itinerant i col·lectiva ’55 urnes per la llibertat’ que a partir del 20 de setembre es podrà veure al Palau Oliver de Boteller de Tortosa.

Les teues obres es mouen entre l’abstracció i la figuració lliure. La línia corba —de vegades, fins i tot entortolligada— hi té un protagonisme essencial. Un estil energètic…

Més que energètic, jo diria passional, intens, potser caòtic. Per a mi la pintura és el sexe de l’art, perquè és una forma d’expressió sensorial, que es pot tocar amb les mans. Quan treballo, m’embruto, tinto, arrugo els papers, creo relleus i suo. I no és exclusiu de la pintura, perquè també ho podem dir de l’escultura, o de qualsevol disciplina on hi hagi una relació directa entre el cos i la matèria.

Crees relleus i jugues amb els volums. Llavors, hauríem de parlar de pintura tridimensional?

El volum em serveix per donar color a través dels contrastos que genera la llum, i això hi aporta vivesa, sensació d’evolució. Una sensació de força que també li dóna el color roig. En general treballo amb els colors càlids, generalment vermells i marrons, però també amb el negre i blanc. La meva obra és posició, és un crit.

 

Contra què o qui crides?

L’art em serveix per repensar-me com a ésser humà en el món. Reivindico la cultura com a eina crítica contra les estructures socials imposades, contra el patriarcat i a favor del medi ambient i els animals i a favor del meu país; els atacs contra Catalunya em preocupen molt.

La teua obra s’ha pogut veure en ciutats com Barcelona, Madrid, Amposta, Tortosa, Tarragona i Girona. Ara, participes l’exposició itinerant i col·lectiva “55 urnes per la llibertat” que a partir del 20 de setembre s’instal·la al Palau Oliver de Boteller de Tortosa.

Cada artista ha disposat d’una urna del referèndum de l’1-O per fer la seva creació, per un valor afegit a la força dels qui van votar aquell dia. De la meva urna en surten unes arrels i fils vermells.

 

I com hem d’interpretar-ho?

La idea parteix de la frase “ens volen enterrar i no saben que som llavor”, que no sé de qui és, però que em sembla encertada i poètica per definir el moment polític que vivim a Catalunya. A més, les arrels són una metàfora de la força que ens ajuda a créixer. I com més profundes són, més amunt creixem.

També poden simbolitzar allò que ens estaca al territori.

Més que a un territori, a un passat que ens defineix i que és el punt de partida per projectar-nos cap endavant. Ja ho cantava Lluís Llach: “Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà”. Jo tinc les meves arrels, però en canvi visc a les Terres de l’Ebre, un territori que no és el meu, però que m’estimo molt.

Vas nàixer a Barcelona.

Fa trenta-cinc anys que visc a l’Ebre, però el meu pare era de Lidón, a Terol, i la meva mare de Fondarella al Pla de l’Urgell. De menuda, amb la mare, em perdia pel Museu d’Art Modern de Catalunya i el Museu Picasso. Allà em vaig començar a impregnar d’art. Ara hi podria tornar a viure, a Barcelona, perquè és casa meva, però em sembla una ciutat desconeguda pensada només per als turistes.

Perquè?

No té el dinamisme de quan era jove, sobretot de quan vaig estudiar a l’escola La Massana: era l’època dels espactcles dels Comnediants, en què passejàvem per la Rambla al costat Nazario i Ocaña. Els teatres omplien amb obres com ‘Mort d’accidental d’un anarquista’ de Dario Fo. Ara tot són musicals, que estan molt bé, però en general tenen molt poca càrrega de crítica social i cultural. Eren anys d’efervescència política i cultural, quan Barcelona s’obria al món i captava l’atenció de les avantguardes.

 

L’escola d’art la Massana també estava immersa en aquestes dinàmiques?

Mentre en altres escoles hi tenia molt de pes l’art vinculat a la religió, a la litúrgia i la norma, a La Massana s’ensenyaven estructures de la forma, es parlava d’estètica, de psicologia i sociologia de l’art i s’impartien classes de totes les tècniques artístiques.

Ara, què t’aporta ser a les Terres de l’Ebre?

M’aporta un paisatge inspirador. A més, estic lligada a l’Escola d’Art i Disseny d’Amposta, que me la sento mot meva, perquè vaig formar part de l’equip fundador i en vaig ser directora entre 1984 i 2004. Dels alumnes n’aprenc cada dia, és un ‘quid pro quo’. De fet, tinc quadres d’alguns d’ells en molts espais de la casa.

A mi m’atreu la col·lecció de màscares aborígens que tens en una de les parets del despatx. Són la simplificació de l’expressió i del sentit, representen l’essència i l’abstracció. Tenen la netedat de la forma que va inspirar les avantguardes artístiques de principi del segle XX. I una prova clara és que en algunes d’aquestes màscares hi pots veure les cares del quadre ‘Les senyoretes d’Avinyó’ que Picasso va pintar el 1907 a París, en l’inici del període cubista.

 

Text: Oriol Gracià

Deixa un comentari