Articles Relacionats Artistaren “Si no hi poses ànima, no hi ha art”

“Si no hi poses ànima, no hi ha art”

Cinta Sabaté, escultora     “De primer va ser el fang […]. Més tard la llum harmònica dels cossos”, va escriure el poeta tortosí Gerard Vergés. I l’escultora Cinta Sabaté —que n’era amiga i admiradora— s’ho va prendre al peu de la lletra. Per això, entre cisells, gúbies, espàtules i fangs ha modelat espatlles, cossos en moviment i maternitats de volums harmònics i arrodonits. Hem visitat el seu estudi, per conèixer el treball d’una dona talentosa que de tan discreta, s’ha fet gairebé invisible. Les seves escultures són essencials, en el sentit que apel·len a l’essència, és a dir l’ànima. Sempre busco la simplificació. Quan començo a treballar una peça he d’intentar que els volums, els plans i les línies lliguin entre ells. Vaig fent i vaig simplificant, fins que tot té una harmonia. Gairebé sempre representa dones. La sinuositat i les corbes del cos femení donen joc, més que els volums de l’home. Però no es tracta només d’una qüestió estètica. Si represento dones, és perquè vull reivindicar-les. A les enciclopèdies encara en surten molt poques. Mon pare va morir quan jo era molt menuda. Vaig créixer entre dones fortes: ma iaia, ma mare i ma germana. Potser això, també hi ha influït. A les enciclopèdies, tampoc hi surten gaires dones escultores. N’hi ha molt poques de reconegudes públicament, però això no vol dir que no hi siguin. Em ve al cap el nom de Lluïsa Granero, per exemple. En canvi d’homes, te’n puc anomenar uns quants: Juli González, Pau Gargallo, Josep Clarà…
Aquests són tots referents de l’escultura catalana de la primera meitat del segle passat. Quan estudiava a Barcelona sempre que podia m’escapava al Museu d’Art Modern, que llavors estava al Parc de la Ciutadella, per contemplar la seva obra. Tots aquests escultors em van influir i d’alguna manera me’n sento hereva. A mi em venen al cap noms com Eduardo Chillida o Josep Maria Subirachs. Els vaig conèixer personalment i la seua obra m’impressiona i m’interessa, però s’allunya del meu estil. Però si parlem de la història de l’art, també em va impactar l’escultura d’alguns períodes egipcis, els quadres del Giotto di Bondone del primer Renaixement, l’impressionisme de Paul Cézanne o l’expressionisme del cinema alemany.
La passió per l’escultura li ve de família? Per part de mare sóc familiar de l’escultor Agustí Querol, però no el vaig arribar a conèixer, malgrat que a casa sempre me n’havien parlat. Siga com siga, de ben menuda ja em movia l’instint per agafar qualsevol material mal·leable i fer-ne alguna figura. De vegades amb sabó, d’altres amb argila que recollia jo mateix. Però no va ser fins als onze anys que vaig començar a estudiar a l’Escola d’Art de Tortosa, que llavors estava al palau del marquès de Purroi, al carrer Mercaders. Què estudiaven? Primer, només dibuix al natural i anatomia, no hi havia gaire més oferta. Però recordo que un dia em vaig presentar a classe amb un bust que havia fet a casa. I els professors, Antonio Faura i Lluís Llop, hi van veure algun potencial. El cas és que a partir de llavors van començar a impartir classes d’escultura, però també de pintura i talla. M’hi passava totes les hores que podia, malgrat que ho havia de compaginar amb la faena. Ja treballava de tan menuda? Llavors era normal començar a treballar als catorze anys, de vegades abans. Primer vaig fer faena de ‘calculadora’ en una botiga que venia al major del carrer d’en Carbó, després vaig passar per la fàbrica de fideus dels Grego, per l’obrador de la S.A.P.I. controlant la producció de pastissets i més tard en empreses de confecció. Li quedaven hores per dedicar-les a l’escultura? Sortia corrents de la faena per no arribar tard a l’Escola d’Art. Vaig ser tan feliç. I gràcies a professors com Roberto Escoda, que em va gestionar una beca, vaig poder anar a estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. Era l’any 63, i jo era l’única noia del grup. Què hi va aprendre? A Barcelona vaig entrar en contacte amb altres artistes, no només escultors. Aprofitava per visitar exposicions i anar al teatre o al cinema. També vaig començar a definir el meu estil. A mi m’agrada que tothom m’entengui el que faig, però sobretot m’agrada que la gent s’emocioni amb la meua obra. Cal anar més enllà de la matèria, perquè si no hi poses ànima, no hi ha art.
Després n’ha pogut viure de la feina d’escultora? Directament no. De fet, gairebé mai he fet escultures per vendre. No vaig voler entrar en el joc comercial, perquè això m’hauria obligat a obres que no m’agradaven. L’escultura és una cosa molt íntima i el fet de no viure’n m’ha donat la possibilitat de fer només allò que realment m’interessava. El sou el guanyava exercint com a professora. De fet, va ser pionera en l’àmbit de la pedagogia. Feia classes d’art, de dibuix, d’escultura, pintura i fins i tot de música. Primer a Santa Coloma de Gramanet, més tard als instituts d’Amposta i Tortosa. No em vaig fixar tant en les habilitats dels alumnes, sinó en la seva capacitat d’expressar-se a través de les diverses disciplines artístiques. Com que jo també havia estudiat música, a classe fèiem audicions mentre els alumnes dibuixaven sobre paper les emocions que els inspiraven. Quins deixebles ha tingut? En l’àmbit de la música recordo especialment a Raül Martínez i Joan Vidal, tots dos d’Amposta. Pel que fa al dibuix, l’il·lustrador de Roquetes Igansi Blach. En la seva vida hi interacciona l’escultura, el dibuix, la música i també la literatura, especialment la dels poetes Gerard Vergés i Zoraida Burgos. Sóc una enamorada de la seua obra i crec que ells també han entès molt bé la meua. De Gerard Vergés et podria recitar de memòria tot el llibre L’ombra rogena de la lloba: Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà / de gest cansat i irònic, pensatiu / de perfil encunyat a les monedes. / M’agraden Mahler, Mozart sobretot. / I el silenci dels astres. Tinc mil anys… Text: Oriol Gracià

Deixa un comentari