Articles Relacionats Artistaren “La vida et porta a ser feminista”

“La vida et porta a ser feminista”

Mari Chordà, artista i activista

L’art de Mari Chordà (Amposta, 1942) ha traspassat fronteres des que als anys 60 va començar a investigar la representació de les vagines en l’art. Va crear ‘El Llar’ a Amposta, un dels primers espais on hi va entrar l’art i el disseny; i a Barcelona, amb altres artistes feministes, hi va fundar ‘laSal’, un bar-biblioteca i editorial. Inquieta i activista, el seu nom és sinònim de consciència de gènere i d’empoderament femení.

· Parlar del seu art és parlar de feminisme. Fer art implica prendre partit en la societat?

Per alguns artistes, sí. Per altres, no. En el meu cas, des de molt aviat, vaig prendre partit. En el moment de la Transició jo ja ho tenia clar, o potser abans.

· Què la fa prendre part d’una manera tan activa a favor del feminisme?

Jo vaig néixer feminista. Ja de menuda, moltes coses no les deixava passar perquè veia que no eren com ens les havien explicat. Tenia un criteri bastant curiós que ara he vist reflectit en dibuixos que he recuperat de quan tenia 12 anys. Devia ser el 1965 quan vaig marxar a París i, vulguis o no, també quan ets fora xucles de tot arreu. Volar a un altre lloc et dona ales.

· Creu que el compromís feminista adquirit hagués sigut el mateix des d’Amposta en aquell moment?

Sempre que canvies de lloc, si estàs amb les orelles i els ulls oberts, captes moltes coses. El que passa és que fins al moment de la Transició no hi va haver res clar pel que fa al feminisme però era una cosa que a nivell d’Europa ja es movia. La vida et porta a ser feminista. També depèn de la família en què naixes i del company de vida que trobes.

· Durant els seus estudis a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona va començar a experimentar amb la representació pictòrica de la sexualitat femenina. Com neix aquesta voluntat d’experimentació?

És totalment emergent. Va sortir sense pretendre-ho. De fet, vaig trobar un quadre d’una vagina a l’altell de casa els pares. Potser no el vaig presentar a l’escola perquè m’haguessin dit que estava com una cabra. Eren bastant reaccionaris a Belles Arts. En una assignatura en què havíem de dibuixar parts del cos humà, quan ens posaven una model estava despullada però quan era un model, sempre anava tapat de la part de baix. Un dia ens vam plantar i vam dir que ja n’hi havia prou. Vam pensar que els nois ens donarien suport però no ens en van donar. La vida m’ha fet obrir els ulls en coses que no semblaven importants i que m’han situat al costat del feminisme.

· Una mostra de la seva obra s’exposa actualment al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en el marc de l’exposició ‘Feminismes!’ que presenta l’eclosió del discurs feminista dels 60 i 70. Estem vivint una nova eclosió feminista actualment?

Potser ara ens hem adonat d’aquesta eclosió a nivell públic però hi ha dones que ja hi estan treballant de fa molts anys. L’exposició del CCCB és fantàstica. Fixa’t que gris és fins que arribes a la part on hi ha la meva obra. Vaig tenir una alegria en veure-hi aquella llum! La violència contra les dones, que també es mostra a l’exposició, és molt trista i cal posar-hi negre si convé, però ser dona és una alegria enorme.

· També ha plasmat en algunes creacions l’experiència de la maternitat…

Quan em vaig quedar embarassada estava a Paris. A l’estudi on vivíem hi havia una banyera petita i jo m’hi posava encongida fins que em vaig adonar que em creixien les tetes de manera molt ràpida i vaig avorrir el tabac. Va ser quan se’m va acudir que volia representar el canvi del meu cos a través dels mesos. Vaig fer nou petites pintures que eren moments diferents de l’embaràs. Tres s’exposen al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

· Pot presumir de tenir obra seva al Museu Reina Sofía de Madrid i d’haver exposat a la Tate Modern de Londres…

Això va ser el punt de partida perquè aquí em comencessin a demanar coses els museus. És increïble, has de sortir fora perquè et facin cas aquí. És molt dur. Això de la Tate Modern va sorgir a partir d’una exposició conjunta al Museu d’Art Contemporani de Castella i Lleó amb diverses pintores, dibuixants i escultores. A la Tate volien fer una exposició de pop-art en què hi hagués obra de dones i que no fos el pop-art anglès ni americà que es veia a tot el món. Van veure la mostra de Lleó i van fer una tria d’obres per portar a Londres. Entre aquestes, n’hi havia de meva.

· Artista internacional però d’arrels ebrenques, què han aportat les Terres de l’Ebre a la vessant creativa?

Molt, no pots imaginar quant. Sempre he sigut molt deltana. El llenguatge és part del cervell, surt de les arrels del que pensem i volem i té una influència sobre la vida de les persones.

· La seva activitat no s’atura. Hi ha algun repte que li agradaria abordar o complir?

En el terreny activista, vull continuar. Les dones grans ens hem de poder treballar i fer amistat amb la gent  jove. A nivell artístic m’agradaria poder fer en gran alguns dels treballs que vaig fer a París i que eren petits perquè els havia de posar en una maleta per tornar. I m’agradaria fer-ho, no perquè són coses de dones, sinó perquè són importants i valuoses dins del camp de l’art.

Text: Judit Monclús

Deixa un comentari