Articles Relacionats Artistaren “Som persones mutants que, d’acord amb els processos i els canvis, ens anem construint el nostre context”

“Som persones mutants que, d’acord amb els processos i els canvis, ens anem construint el nostre context”

Manel Margalef, artista

Manel Margalef (Amposta, 1963) és professor de l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona i professor associat al Departament de Pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili. Artista pluridisciplinari, capta l’atenció per les seves instal•lacions i per les reflexions que regala al voltant de l’apropiació de l’espai privat.

· L’arquitectura com a part intrínseca a la seva obra. En quin moment s’hi fixa per convertir-la en eix de la seva creació?

A la universitat, vaig començar primer d’arquitectura però ho vaig deixar. Després em vaig matricular a Belles Arts i em vaig llicenciar en l’especialitat de pintura. Des de llavors, he passat per molts àmbits: pintura, escultura, fotografia, instal•lació, però sempre he donat molta importància a l’espai com a argument per explicar d’alguna manera el meu treball.

· A partir d’aquí ha analitzat l’espai privat i busca l’experiència artística a través de l’habitatge…

Fa anys, vaig comprar una casa antiga a Tarragona i amb l’arquitecte Xavi Claramunt vam començar-hi un projecte de reforma acceptant arguments del passat però aportant-ne de nous. Va durar quatre anys i va ser quan vaig entendre que intentava documentar el fet artístic vinculat a l’experiència de com construïm un espai habitable. Vaig invertir el procés: de projecte arquitectònic a artístic, com una experiència de vida davant la construcció del teu propi entorn.

· Busca explicar la societat a través de l’art i amb la interpretació dels espais privats?

Sí, crec que hi ha un punt d’inflexió que ens permet analitzar individualment on som i què som, que ve determinat per l’entorn i la cultura però també per la definició d’aquests espais personals i privats. Ens acabem apropiant d’aquells objectes o maneres de viure que ens són pròpies i d’això també en creem una identitat que ens permet investigar i manifestar qui som.

· Ha copsat diferències entre els espais privats rurals i urbans per caracteritzar l’individu que els habita?

Sí, el punt de partida és el context. Cadascú tria –o s’hi troba o condiciona– l’espai on vol viure. La decisió al voltant de la qual articulem el modus vivendi pot venir determinada per molts motius. Avui en dia parlem de la descentralització, de la recerca, dels mecanismes de treball a casa… Hi ha moltes possibilitats que ens permeten reconduir o redefinir la manera de viure. Hi ha fenòmens com els de les mini cases: gent que busca simplificar la vida i que ocupa espais ajustats però que li cobreixen les necessitats vitals. El món de l’art ens ho permet investigar i com que no necessita estar justificat, ha estat un terreny per plantejar possibilitats que han aportat canvis que s’han reconduït cap a noves maneres de plantejar l’espai habitable.

· En termes de paisatge, busca l’ordre i l’harmonia com a experiència artística?

Per a mi el paisatge va ser molt important a l’inici del meu treball artístic perquè va ser un retorn al Delta de l’Ebre. Vaig viure deu anys a Barcelona i vaig prendre la decisió de tornar a Amposta per tenir un estudi i poder costejar la necessitat de poder dedicar un temps a la pintura. La relació amb el paisatge la vaig veure com un referent molt important perquè vaig pensar que era interessant qüestionar el fet de la dependència amb l’entorn però no només entès com a concepte estètic i de bellesa, sinó com aquell que transmet els aspectes culturals que formen part del context en què treballes i convius.

· Què han aportat les Terres de l’Ebre a la seva vessant creativa?

Van ser un referent en un moment determinat, de canvi, però molt important perquè artísticament per a mi era un moment per presentar un treball d’identitat, el primer amb què em vaig començar a donar a conèixer als circuits emergents, en sales d’exposicions… Valoro molt aquell moment en què la relació amb les Terres de l’Ebre va suposar un punt d’inflexió en el meu treball. Quan vaig marxar a viure a Tarragona va ser un canvi de paisatge determinat per l’adquisició d’aquesta casa que necessitava una transformació. Vaig fer un traspàs del paisatge del Delta a uns paisatges interiors. En aquell cas, vam construir una casa nova dins de la casa antiga. Quan entraves a la nova, que era de fusta, per les finestres, hi veies la vella, que es convertia en el paisatge, que llavors vaig començar a treballar a través d’una reflexió sobre l’experiència personal.

· Els conceptes ‘identitat’ i ‘memòria’ defineixen la seva creació. En quina mesura reflecteixen els seus orígens?

La meva relació amb el Delta de l’Ebre va arribar abans de la promoció del Delta de l’Ebre. A partir d’aquest projecte que et deia, la relació amb el Delta a nivell personal i interpretat com a referent dins de la meva obra perd importància dins del projecte.

· És el que em deia abans: si l’habitatge s’adapta a nous usos, l’individu s’adapta al paisatge, a un altre tipus d’habitatge…

Exacte. Som persones mutants que, d’acord amb els processos i els canvis, ens anem construint el nostre context. El concepte d’identitat el construïm amb la suma de totes aquestes experiències, així com dels espais que acabem definint, construint i habitant.

Deixa un comentari