Articles Relacionats Artistaren “Mai he tingut temps ni interès d’estar a l’ombra de ningú” – Mariaelena Roqué

“Mai he tingut temps ni interès d’estar a l’ombra de ningú” – Mariaelena Roqué

Assegura haver perdut les seves arrels però la veritat és que la seva infància i tot el viscut al llarg d’aquests anys la defineixen com a persona. Mariaelena Roqué va néixer a Tarragona però va passar la major part de la seva infància a Caracas, Veneçuela. Aquests últims anys, ha trobat el seu lloc a Les Cases d’Alcanar.

 

Fotos: Josep Piñol

Com artista i com a persona considera haver viscut sempre en extrems i en la cerca constant de l’equilibri. A pesar de la imaginació i creativitat que la representen, assegura que al final el que l’ha omplert més ha estat trobar la simplicitat en cada una de les coses que l’envolten.

Tot i haver compartit vida i escenari amb el reconegut artista Carles Santos, mai ha sentit que estigues a l’ombra de ningú, i es que ella mateixa és generadora d’una vasta obra visual – escènica performativa i multidisciplinària que té com a eix vertebrador la pròpia expressió i el recorregut vital, tan individual com col·lectiu.

Com van ser els seus inicis?

Des de petita vaig voler ballar. Després de l’escola anava al terrat de casa meva i allí practicava ballet clàssic. Ho feia sempre a la vora del precipici, atraient el risc. Això és el que fas quan ets extremat i apassionat. La meva família vivia en el conflicte amb el qual viuen moltes famílies: una mescla entre educar d’una manera molt lliure i respectuosa, però sempre marcant una mica el que havies de fer.

Com es definiria com a persona?

Crec que sóc una persona que sempre s’ha sentit lliure. Per mi, és important ser fidel a un mateix  i al que desitges, fent el necessari per a enfortir-te i sortir de dubtes. T’has de desprendre de la idea que estàs combatent contra algú, simplement t’has de centrar a fer allò que sents, visualitzant-ho amb amplitud i deixant enrere el que et frena. Això és el que em defineix, tenir la capacitat de veure sempre les fortaleses de cadascú.

I com artista?

Que tot el que faig, ho faig de veritat. I la veritat, sempre arriba al públic. Quan actuo a un lloc i faig una performance amb imatges que poden impactar i sorprendre a l’espectador, em dóna una gran satisfacció que els agradi, s’hagin oblidat de tot i només hagin estat centrats a sentir el moment.

Ha estat fàcil dedicar-se a la seva professió?

Ha estat dur. M’he passat la vida traient-me coses de damunt, lluitant. He fet tot el que he volgut però també he perdut moltes altres coses. La vida de vegades és massa ordenada, va per estadístiques. Estem programats i això és un horror. Sempre he sentit que no formo part de res d’això i penso que depenent de com t’involucres en la societat, pagues un preu o un altre.

Quin és el preu que ha hagut de pagar per l’èxit?

La voracitat de la gent. Quan trenques totes les regles, la societat es gira en la teva contra i deixes de tenir el que es necessita per continuar estant present. La gent vol que estiguis fent el que ells volen i quan ells volen, i perdre suports és el preu que pagues quan temen la teva anarquia i veuen que no et poden tenir.

Què considera que ha de tenir un artista per ser-ho de veritat?

Un artista és aquella persona que posa l’ànima i busca un sentit a tot allò que fa. Des del meu punt de vista, és important desmitificar a l’artista. És un ofici que ha escollit perquè la seva sensibilitat i manera de captar les coses li ha permès. Un artista no ha de deixar mai de treballar i buscar l’òptica adequada des de la qual veure les coses. Aquesta és l’única manera de trobar una expressió pròpia.

Què li aporta actuar?

El teatre és l’escenari on llençar tot el que portes dins, dir la teva i crear equips. Aquí ningú mana a ningú, ja que cadascú té una capacitat diferent de fer. No hem de tenir por, perquè la por no perdona.

I hi ha alguna cosa que l’espanti?

No sé si tinc por. Potser el que més em preocupa és que el món no evolucioni de la manera que ha d’evolucionar. Amb el temps descobreixes que sempre hi ha coses contra les quals has de lluitar, però això et permet també aprendre a acceptar tot el que et ve.

 

I la relació amb Carles Santos, com va començar tot?

Vam crear una companyia que ens va permetre professionalitzar el que fèiem, ens vam adonar que el nostre món era el mateix i vam compartir vida i escenari durant 25 anys. Va arribar un punt en el qual ell va intentar treure’m de l’escenari i va ser quan es va estavellar. La gent notava que faltava alguna cosa, que no hi havia veritat. Carles i jo érem dos éssers que encaixàvem a la perfecció. Dos creadors fent una obra conjunta i paral·lela al mateix temps i no hauria d’haver hagut cabut pels egos.

Algun cop s’ha sentit a l’ombra de la seva carrera?

No he tingut ni temps ni interès de sentir-me a l’ombra de ningú, i això no significa que no hi hagués coses que no m’agradaven com estaven passant. Jo creava i això ha fet que continuï pel món amb una obra contundent.

I que va venir després?

El masclisme d’aquella generació va fer que a poc a poc anés deixant l’escenari. Quan ens vam separar vaig haver de ressorgir de les meves cendres i em vaig convertir en una persona molt menys tolerant. Va arribar un moment en el qual ell em buscava perquè se sentia atrapat, però jo no podia retenir-me més, estava sobrevivint.

I ara, què fa?

Dono classes arreu del món i això m’ajuda a transmetre el meu propi jo. M’agrada ensenyar als alumnes a ser creatius, no a ser simplement una peça més de la maquinària. Amb ells experimento, dic i faig.

I Les Terres de l’Ebre, què li han donat que no li hagi donat un altre lloc?

Quan vaig venir a viure aquí em vaig adonar que la senzillesa quotidiana et dóna una tranquil·litat enorme. M’he passat la vida buscant les grans ciutats i les grans cultures, i al final he descobert que és en els llocs més humils on es troba l’autèntic de l’esser humà.

Text: Irina Crespo

Deixa un comentari