Articles Relacionats Artistaren “El més bonic de pintar és que saps com comences però no com acabaràs” – Miquel Paton

“El més bonic de pintar és que saps com comences però no com acabaràs” – Miquel Paton

Fotos: Josep Piñol

A cavall entre Barcelona i Sant Carles de la Ràpita desenvolupa la seva obra el tortosí Miquel Paton. El primer contacte amb la pintura es va donar en forma d’extraescolar durant els seus anys d’adolescència i, a poc a poc, la vida el va acabar portant a endinsar-se d’una forma gradual i natural en el món de l’art.  Primer va estudiar a l’Escola d’Art de Tortosa però no va ser fins passat els trenta anys quan va plantejar dedicar-se a l’art més sistemàticament. Finalment va estudiar Belles Arts a Barcelona, llicenciant-se en l’especialitat de pintura.

· Com definiries el teu estil?

La veritat és que ha evolucionat i canviat molt al llarg dels anys. Al principi era més figuratiu i tenia altres referents. Després, vaig començar a fer una pintura més analítica. M’interessava establir un diàleg amb la pintura que anava fent i ser sincer i fidel amb mi mateix i amb el que crec.

· Com decideixes que el nexe d’unió de la teva obra siguin les Terres de l’Ebre?

Per mi, el paisatge de les Terres de l’Ebre és fonamental com a font d’inspiració i com a experiència vital. Mirar la natura des d’uns ulls més artístics fa que la percebis més culturitzada.

· Viure a les Terres de l’Ebre és una forma de reconnectar amb tu mateix?

Sí, jo crec que sí. Per mi és una forma de carregar bateries. Crec que conec el territori en profunditat i sempre m’ha agradat descobrir tots els racons. Em sento totalment identificat amb la zona i, encara que hagi viscut fora, estic molt satisfet de poder romandre i desenvolupar la meva obra al que considero casa meva.

 

· Tot i això, no sempre és fàcil. Amb quines dificultats t’has trobat a l’hora de treballar des de les Terres de l’Ebre?

Com bé dius, viure a les Terres de l’Ebre pot ser molt positiu però també representa molts de handicaps. El principal problema són les distàncies. No tens tantes oportunitats i has de fer un esforç extra. Jo he tingut la sort de tenir alguna galeria que ha portat les meves obres arreu del món.

· Com ha sigut el procés d’internacionalitzar la teva obra?

Físicament he exposat a Itàlia, França, Suïssa… Són circumstàncies, tenir contactes, trobar aquella persona que et presenta a una altra… La clau és rodejar-te de gent que valora i entén el teu art i t’ofereix l’oportunitat d’ensenyar-ho a tothom.

· Quina creus que és la situació de l’art actualment?

El món de l’art està passant per un moment molt difícil. La gent rep estímuls per tots els costats, experiències molt sensorials que vénen de la mà de les noves tecnologies i això ha suposat que es perdi la cultura de l’art. La gent quan va de viatge pot anar a veure la catedral de París o Londres però mai s’han parat a analitzar l’obra de la Catedral de Tortosa, i ho tenen al costat de casa.

  M’interessava  establir un diàleg amb la pintura que anava fent i ser sincer i fidel amb mi mateix i amb el que crec.

· Quina importància creus que tenen les xarxes socials a l’hora de guanyar visibilitat?

Les xarxes socials són una eina molt important per a donar visibilitat però també és molt difícil treure alguna cosa significativa perquè hi ha molta oferta.

· Què vols transmetre amb la teva obra?

A mi el que m’agrada és pintar i passar-m’ho bé fent-ho. El que busco és que la gent visqui una experiència introspectiva i això els faci sentir unes emocions o sensacions que estiguin fora de la quotidianitat.

· Quin és el procés creatiu que segueixes a l’hora de pintar?

Treballo molt per intuïció. Em deixo portar absolutament a cada moment per les circumstàncies. El bonic és que saps com comences però no com acabaràs.

 

· En què estàs treballant actualment?

Ara he iniciat un projecte que m’ompli moltíssim i que consisteix a treballar obra sobre taules de fusta. Jo valoro molt l’experiència personal que tinc a l’hora de treballar, i com la fusta l’has de preparar, has de seguir el ritme que et marquen els materials. És un procés molt enriquidor i gratificant.

· Els projectes més importants en l’àmbit professional i personal?

Professionalment, fer la creu per a la Parròquia de Sant Eugeni a Barcelona em va semblar un repte molt interessant. En l’àmbit més personal, recordo com un honor que em deixessin exposar la meva obra al museu de Tortosa. Com a tortosí i com artista em va fer molt de goig.

· No sempre t’has dedicat a la pintura de forma professional. Alguna situació que recordis com un impàs en la teva carrera?

El moment decisiu va ser quan estant a Barcelona em vaig adonar que aquell no era el meu entorn, que estava fent alguna cosa que no m’omplia. Va ser llavors quan vaig decidir tornar-me’n a Sant Carles de la Ràpita, però no com un fracàs, sinó com una oportunitat. Necessitava tornar a les meves arrels per a iniciar una experiència pictòrica que consideres meva.

· Millor i pitjor de la teva professió?

El millor és que et dediques a cultivar-te com a persona i això et permet conèixer gent que sap apreciar la bellesa on tots els altres només veuen mediocritat. El pitjor és que t’obliga a aïllar-te, a estar moltes hores a soles.

· Què t’anima a continuar?

Que vingui una persona que no em coneix de res i valori la meva obra m’ompli profundament. Al final jo pinto per a mi, i mostrar el que faig i trobar algú que pensa igual que jo, són aquestes coincidències que val la pena experimentar.

Text: Irina Crespo

Deixa un comentari