Articles Relacionats Artistaren “Jo sempre he lluitat des de la innocència, des de la meva veritat” – Sabala

“Jo sempre he lluitat des de la innocència, des de la meva veritat” – Sabala

Fotos: Josep Piñol

 

Quan en 10 anys li va dir al seu avi que volia ser pintora, ell va regalar-li un llibre d’estil barroc i hiperrealista de Delacroix que la va portar a la cerca incansable d’un estil i llenguatge propi. Anar descobrint dia a dia què volia fer, com i per què, es va convertir en el seu veritable repte.

Transgressora, feminista, i una dona lluitadora que ha estat capaç de fer-se lloc en un món complicat i en una època en la qual el talent masculí adquiria tot el protagonisme. Pintora de professió, Elisabeth Sabala (Barcelona, 1956) sempre ha estat fidel a la seva pròpia realitat i mai ha deixat de sentir-se entusiasmada per tot el que l’envolta.

 

· El que vivim durant la nostra infància ens marca. Com va influir la seva en qui és avui en dia?

Els meus pares em van portar a una escola que li donava molta importància a la creativitat. Estava prohibit estudiar de memòria, havíem de viure les coses. A més a més, tots els diumenges visitava algun museu amb la meva família, i allí és on vaig descobrir que la vida et va influint a cada minut si saps observar-la i reflexiones. Estar rodejada d’art em feia feliç i vaig tenir claríssim que em volia dedicar a això.

 

· Com va sorgir la idea d’estudiar Belles Arts?

Primer vaig estudiar Disseny Industrial per a demostrar-li al meu pare que em podia guanyar la vida. Em vaig casar i vaig muntar una impremta digital a Vic per al meu marit. Quan va morir, em vaig adonar que ni tan sols sabia què era el que m’agradava a mi, i vaig viure aquell moment com una nova oportunitat on l’única cosa que em podia salvar era la pintura.

 

· El seu estil la defineix. Què creu que la fa diferent?

Sempre he intentat ser honesta i vaig arribar a la conclusió que l’única gràcia que tinc és el “propi jo”, el que jo sé i el que entenc. En les meves obres reivindico sempre el sentit de l’humor sense arribar a ser còmic i gràcies a la meva inquietud per fer coses noves i diferents de manera constant, vaig decidir utilitzar la tècnica de l’oli amb les mans, ja que els solcs van envoltant les figures i es crea un clima que li dóna potència a l’obra, i aquest ha estat el meu signe.

 

· Què és per vostè la pintura?

Pintar és viure i observar, una feina diària. La sensació que estàs fent alguna cosa nova, que et descobreixi gent i t’adonis que hi ha humanitat darrere… Un quadre s’ha de saber llegir, prendre’t el teu temps i entendre’l. I una de les coses més boniques de l’art és que cada persona ho percep d’una manera i es poden fer moltes lectures diferents.

 

· Les seves obres són molt personals. És difícil mostrar aquesta part de tu al món?

Va arribar un moment en el qual feia els meus dibuixos d’amagat perquè em feia vergonya. Al cap i a la fi, jo sóc la protagonista dels meus quadres i mostrar-los és com despullar-te davant de tothom. No obstant això, crec que la pintura que no és sincera, la que no veus a l’artista que hi ha darrere no és de veritat.

 

 

· I de la joventut a la vellesa, què ha après de la vida?

Sempre he tingut molt d’afany de conèixer, sóc molt insaciable. Què vull no ho sé però sí tinc clar què no vull. Has d’aprofitar cada dia per anar resolent conflictes, i aquest és el plaer de fer-se gran, que a poc a poc vas descartant i sempre tens coses noves per descobrir però ho fas des d’una tranquil·litat única.

 

· La paraula transgressora diu molt de vostè.

Sí. Em vaig trobar als anys 80 fent una figuració inventada que anava al revés de tot el que s’estava fent en aquella època. Però, ser artista no és ser autèntic? Jo sempre he lluitat des de la innocència, des de la meva veritat, i molts cops no han tingut ni dos minuts per mi perquè no estava a la moda. La meva pintura és tan personal que pot ser que en el món de les altres persones no interessi.

 

· Després de tota una vida a Barcelona, què li ha donat el fet de traslladar-se a les Terres de l’Ebre?

M’ha donat moltíssim. Vaig marxar de Barcelona enfadada, però en arribar aquí em vaig adonar que tenia molt de soroll al cap i que per crear i concentrar-te és necessari el silenci. Ho vaig veure com una oportunitat per pensar, llegir profundament i entendre les coses.

 

· Què li inspira?

Quan tenia el taller a El Raval, m’agradava observar les dones que transitaven per allí. La seva feminitat, els talons, la perruqueria… les escoltava comprant al mercat i vaig arribar a la conclusió que arriba una edat en la qual ja saps què vols. Quan vaig arribar a l’edat dels meus personatges va ser un trauma. Pensava que em convertiria en una més, però en lloc d’això vaig descobrir que pintar és filosofar, entendre’t a tu mateixa i  anar descobrint les teves necessites per ser feliç.

 

· Creu que és important la connexió amb un mateix a l’hora de crear?

Sí. Prendre distància, respirar, pensar per tu mateixa sense que res t’influeixi. Poder-te concentrar en fer una única cosa és un plaer i això m’ho ha donat viure a Masdenverge. La naturalesa et dona unes lliçons impressionants. Per saber has d’haver vist molt però el més important és no deixar de ser tu.

 

· El fet de ser dona li ha suposat dificultats a l’hora de créixer professionalment?

Moltes. En el món de l’art la majoria som dones, però si el que fem nosaltres ho fa un home està molt més reconegut i valorat. I es per aquesta raó que mai firmo com Elisabeth Sabala, sinó únicament amb Sabala. La gent que sap llegir les meves obres sap que darrere hi ha una dona, però molta gent pensa que sóc un home. Pel simple fet de ser dona et miren diferent, i jo sempre penso el mateix: què més dóna si sóc un home o una dona? Tu mira i gaudeix de l’art.

 

· Quin balanç fa de la seva vida i de la seva carrera?

Crec que he viscut amb molta passió. Sempre intentat  posar ganes a tot el que faig, alimentant-me i pensant que sempre pots trobar alguna cosa que et faci gaudir. Al mateix temps, crec que és imprescindible reflexionar sobre tot el que has viscut, sinó ho estàs vivint per a res.

 

 

Text: Greta Díaz / Irina Crespo

Deixa un comentari